La Valldigna

.

Anem sovint a la platja de Tavernes amb els xiquets, a la caseta que està pel camí dels Marenys, anant cap a Xeraco. Aquest diumenge mateix vam anar. La veritat és que s'està molt bé allí. Està dins la zona afectada pel PAI de Bancaixa, em pense. Pel camí hi ha pintades i tot això ... i també algun cartell electoral descolorit que ha quedat penjat. Quan les veig em done compte de com he arribat a involucrar-me en les mogudes d'aquesta comarca. I no m'importa perquè sent la Valldigna un poc com a meua.

Des de ben xicoteta que anava els diumenges amb els meus pares i els meus germans a aquesta plaja. Ens en pujàvem tots en un 600, dos adults i sis xiquets (sí heu llegit bé, 6 xiquets) amb el dinar, el parasol i tots els bultos. Eren els anys seixanta i setanta, l’época del baby boom i del desarrollisme. Recorde que ma mare, en pujar al cotxe sempre es posava les ulleres de sol i un mocador, per a que no se li despentinaren els cabells de l'aire tan fort que entrava per les finestres, obertes de bat a bat. Els cotxes no portaven aire condicionat.

I cap allà que ens n'anàvem, entusiasmats i feliços, disposats a disfrutar fins a extenuar-nos del nostre dia de platja. Des de Carcaixent accedíem a la Vall d’Aigües Vives, que recorríem fins arribar al Portitxol. La visió de la Valldigna obrint-se mentre es baixa aquest portet, amb el Mondúber imponent al fons i Simat en un racó, la tinc gravada des de ben menuda i l'associe a l'estiu i als plaers que l'acompanyen. Quan passe ara encara m’impresiona.

Quan tornàvem, rendits i plens de sorra, els nostres pares ens compraven un polo abans d'encabir-nos de nou dins el cotxe. De vegades paràvem en algun aiguamoll per a agafar puros de boba, i ja a casa, prenent la fresca a la nit, els enceníem i féiem com si fumàrem mentre potser, algú de nosaltres passejava un fanalet de meló d'alger pel carrer, cantant allò de “Sereno, la una …”. En aquella època no estava tan mal vist com ara que un xiquet imitara a un adult fumant, no es tenien tantes prevencions amb les toxicomanies … (si fins i tot hi havia mares que donaven als seus fills quina San Clemente per a obrir-los les ganes de menjar!)

Les vivències de la infantesa i els llocs per on han transcorregut formen part d'alguna cosa molt fonda que cadascú de nosaltres portem ben endins. Hi ha qui ho anomena els llocs viscuts o llocs de la memòria. Un dels meus llocs viscuts de xicoteta és aquesta comarca. Aleshores jo era una xiqueta i no sabia que eixe lloc es deia la Valldigna, ni que allí hi havia un important monestir cistercenc. Desconeixia l’existència de la Cova de Bolomor, on anys després s’han descobert restes dels primers homínids, o que eixa montanya tan impressionant es deia el Mondúber i era una de les més emblemàtiques del País Valencià. Però encara que jo no sabia res d'això, la meua retina infantil anava registrant aquest paisatge i sense adonar-me'n, imperceptiblement, anava fent-lo meu.

Aquests evocacions em venien al cap l'altre dia tornant de la mar de Tavernes. I ara en escriure-les m'emocione. Era diumenge i per a evitar els embussos de la carretera vam agafar el camí vell de Gandia, cosa que fem a sovint. Aquesta vegada, però, no vam arribar a Tavernes. Ens vam endinsar per travesses i camins. Primer pel camí de l'Ombria. Recordàvem les alqueries islàmiques de què parla Ferran Garcia en la Vall de les sis mesquites que estaven per allí i teníem curiositat. Aquest camí ens va conduir al Clot de la Font. Allí vam haver de recular perquè el camí ample ja no continuava més. I així vam acabar arribant a la Fontarda. Quina sorpresa, ostras! la Fontarda de què tant havíem sentit parlar ... què bonic tot ... Què bonica la Valldigna amb la llum del capvespre del ple estiu.