Ja fa temps que tinc el bloc abandonat, i no és per falta de ganes ni d'idees.
Vaig voler fer una entrada de reflexió postelectoral després del tsunami peper del 27 de maig, que ens va deixar a tanta gent perplexa i feta pols, però no va poder ser.
Tampoc vaig poder penjar res sobre la vuitava del Corpus, que al Col·legi del Patriarca de València, al costat d'on treballe, es celebra amb solemnitat. Cada any em sorprenen els tocs de campanes que des del matí comencen a anunciar aquesta festa. I alguns anys acudisc amb algun company de treball a tafanejar un poc. Enguany, vaig anar amb Paco "el padrí" del meu major i summergits en un núvol d'encens vam poder escoltar els laudes en gregorià que unes veus masculines ens oferien en eixa església tan barroca que ningú s'hauria de perdre si visita el Cap i Casal. Aquesta València nostra de la Copa d'Amèrica, de la Fòrmula I, de la Rita enrocada en l'ajuntament, de la Subestació de Patraix, de l'accident de metro, ... i pare ja perquè no acabaria.
Vaig intentar escriure alguna cosa sobre Sant Joan i celebrar així l'entrada a l'estiu, l'estació de la vitalitat, de les vacances, quan "tot lo món viu", ... però va passar el dia i, res de res. I comentar els Premis del Col·lectiu Ovidi Montllor del 2007, i ..., I moltes més entrades. Perqùe, la veritat és que li he agafat el gust a escriure en el bloc. Tinc ja el "cuquet bloquer" en el cos, ho confesse. Però el canvi de casa, entre d'altres coses, me ho ha impedit (si encara no tinguem línia telefònica, ni sabrem quan en tindrem!).
En fí, que estem molt contents en la nova casa, encara que també molt enfeinats, moltíssim. Però m'agradaria reprendre l'activitat en aquest raconet de la xarxa. A veure si pot ser.
I ja per a acomiadar-me, només dir-vos allò tan bonic que cantava Jaume Sisa en Qualsevol nit pot sortir el sol: "la casa meua és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú".
Doncs, això
Vaig voler fer una entrada de reflexió postelectoral després del tsunami peper del 27 de maig, que ens va deixar a tanta gent perplexa i feta pols, però no va poder ser.
Tampoc vaig poder penjar res sobre la vuitava del Corpus, que al Col·legi del Patriarca de València, al costat d'on treballe, es celebra amb solemnitat. Cada any em sorprenen els tocs de campanes que des del matí comencen a anunciar aquesta festa. I alguns anys acudisc amb algun company de treball a tafanejar un poc. Enguany, vaig anar amb Paco "el padrí" del meu major i summergits en un núvol d'encens vam poder escoltar els laudes en gregorià que unes veus masculines ens oferien en eixa església tan barroca que ningú s'hauria de perdre si visita el Cap i Casal. Aquesta València nostra de la Copa d'Amèrica, de la Fòrmula I, de la Rita enrocada en l'ajuntament, de la Subestació de Patraix, de l'accident de metro, ... i pare ja perquè no acabaria.
Vaig intentar escriure alguna cosa sobre Sant Joan i celebrar així l'entrada a l'estiu, l'estació de la vitalitat, de les vacances, quan "tot lo món viu", ... però va passar el dia i, res de res. I comentar els Premis del Col·lectiu Ovidi Montllor del 2007, i ..., I moltes més entrades. Perqùe, la veritat és que li he agafat el gust a escriure en el bloc. Tinc ja el "cuquet bloquer" en el cos, ho confesse. Però el canvi de casa, entre d'altres coses, me ho ha impedit (si encara no tinguem línia telefònica, ni sabrem quan en tindrem!).
En fí, que estem molt contents en la nova casa, encara que també molt enfeinats, moltíssim. Però m'agradaria reprendre l'activitat en aquest raconet de la xarxa. A veure si pot ser.
I ja per a acomiadar-me, només dir-vos allò tan bonic que cantava Jaume Sisa en Qualsevol nit pot sortir el sol: "la casa meua és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú".
Doncs, això
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada