.
Tots junts interpretant És el signe dels temps de Sènior
Va ser una nit pleneta de cançons per a tots els gustos. Més de dos hores, o més de dos i mitja?, de música, sense cap pausa. I la gent ben a gust fins al final, tant a gust que s’haguera quedat més “rato” encara. L'altra nit vam assistir a un concert d’eixos que passaran a la història. Vull dir, a la història del nostre poble, clar ;-) Almenys molts dels que vam assitir no l’oblidarem fàcilment. Va ser una sort estar allí, i un plaer.
La dimensió reduïda del lloc -la sala d’assajos de la banda de música- va propiciar un clima càlid i proper que no s’haguera donat en un lloc més gran. A més, els estils ben diferents dels tres cantants que van participar, van fer que se’ns passara el temps volant. Cadascun d’ells van estar molt i molt rebé.
Vingava! … vos ho contaré:
L’organitzava l’Associació MitjaGalta, que des de ja fa temps monta concerts de música en valencià, entre altres activitats i mogudes. Des de fa uns anys, per al 25 d’abril organitza sempre el BellotaRock, però per al 25 d'abril d'enguany va optar per un concert més tranquil. I açò és el que va eixir.
Va començar Pau Alabajos. Venia acompanyat només per la seua guitarra i el violí de Laura dels Músics Furtius, i va incloure en l’actuació alguns temes del nou disc Teoria del Caos, acabadet d’eixir del forn uns dies abans. El cantautor de Torrent amb la seua joventut, la senzillesa de la seua música i l'encant personal que el caracteritza, va captivar al públic, tant als qui ja el coneixíem com als qui encara no. Cançons compromeses i valentes, barrejades amb algun tema més íntim, lletres sense metàfores, ben explícites i carregades de denúncia, temes que ressuciten la cançó-protesta de finals del franquisme i la transició. I és que la situació que vivim actualment al País Valencià, amb uns mitjans de comunicació manipulats fins a extrems impensables en una democràcia, amb el PP enrocat absolutíssimament en el poder, ha fet renéixer aquesta música.
Va continuar Senior (de nom Landete) acompanyat de JuanLu, el baixista de El Cor Brutal (i cuiner del Bar Joventut de l'Ènova) que van trencar el to seriós i van espabilar als qui començaven a notar els efectes soporífers de l’hora. Espontanis, atrevits, se'ls notava solts i a gust i transmitien eixe bon rotllo. Cantautor elèctric?, folk-rock? No sé, però va ser la sorpresa de la nit. En un principi va deixar al públic un tant perplex i descol·locat, però en un ratet Senior va anar enganxant a la gent, amb unes cançons carregades d’ironia i de tendresa, sinceres, de vegades també melancòliques o amargues ... i tot en valencià de l’Ènova. Va estar genial. Almenys a mi em va encantar. Fa uns mesos que el vaig escoltar per primera vegada al Teatre la Clau i el divendres em vaig rendir. Han acabat de gravar el seu primer disc, encara que fins a d’ací uns mesos no estarà disponible. Ens haurem de conformar, de moment, amb les cançons del Myspace. Vos recomane que les escolteu, estan molt bé.
I per fi li va tocar el torn a Toni de l’Hostal, de l’Alcúdia (la de Trespins no, l’âtra). Vinculat al món del folclore, aquest xicot és un manifesser i un "comboianton" de soca-rel, amb una capacitat especial per a fer que la gent riga. L’altra nit ho va aconseguir a base de bé amb cançons com Soy Putero, El rap de la paella, El tio Pep (versió country), Colombaires, etc… I ens va acabar de posar en la butxaca amb el Senyera ja no és Senyera (en la versió dela Torre de Lloris) introduïda pels primers versos del Crim de Manuel. Humor i sàtira en estat pur, per als valencianets del segle XXI, molt recomanable per a totes les edats, ja que un dels exercicis més saludables que podem fer les persones, tant a nivell individual com col·lectiu és riure’ns, també de nosaltres mateixa.
No vull passar de llarg un altre dels moments àlgids de la nit, no per breu menys memorable: l’actuació de l’alcoià Hugo Mas, que només va interpretar una cançó, i va deixar al públic literalment amb la mel a la boca.
Resaltar el bon rotllet entre els músics, per exemple fent cors tots junts en És el signe dels temps de Senior o cantant conjuntament al final de tot el Blowing in the wind de Dylan en versió valenciana, del de l'Hostal.
Mencionar també el 1er Premi Anual dela MitjaGalta , que Ali, Estrella i jo vam decidir instituir un rato abans del concert i vam fer recaure en Pau Martínez (Cocolo), pels seus mèrits sobrats, per la seua estima al nostre poble i també què collins!, per l’estima que li tinguem nosaltres ell.
I acabe dient que, a pesar de les cadires que es trencaven, de la torpesa per a fer la rifa, de la improvisació … tot va estar molt bé, molt en la línia dela MitjaGalta , ja sabeu informals potser, però enrotllats i generosos, a cabassaes.
(Només va fallar l’after-concert, el rotllet de després, el comentari de la jugada en acabar tot … no sé … unes copes, un poc de germanor amb els convidats. A vore si per a la propera ens ho montem millor)
La dimensió reduïda del lloc -la sala d’assajos de la banda de música- va propiciar un clima càlid i proper que no s’haguera donat en un lloc més gran. A més, els estils ben diferents dels tres cantants que van participar, van fer que se’ns passara el temps volant. Cadascun d’ells van estar molt i molt rebé.
Vingava! … vos ho contaré:
L’organitzava l’Associació MitjaGalta, que des de ja fa temps monta concerts de música en valencià, entre altres activitats i mogudes. Des de fa uns anys, per al 25 d’abril organitza sempre el BellotaRock, però per al 25 d'abril d'enguany va optar per un concert més tranquil. I açò és el que va eixir.
Va començar Pau Alabajos. Venia acompanyat només per la seua guitarra i el violí de Laura dels Músics Furtius, i va incloure en l’actuació alguns temes del nou disc Teoria del Caos, acabadet d’eixir del forn uns dies abans. El cantautor de Torrent amb la seua joventut, la senzillesa de la seua música i l'encant personal que el caracteritza, va captivar al públic, tant als qui ja el coneixíem com als qui encara no. Cançons compromeses i valentes, barrejades amb algun tema més íntim, lletres sense metàfores, ben explícites i carregades de denúncia, temes que ressuciten la cançó-protesta de finals del franquisme i la transició. I és que la situació que vivim actualment al País Valencià, amb uns mitjans de comunicació manipulats fins a extrems impensables en una democràcia, amb el PP enrocat absolutíssimament en el poder, ha fet renéixer aquesta música.
Va continuar Senior (de nom Landete) acompanyat de JuanLu, el baixista de El Cor Brutal (i cuiner del Bar Joventut de l'Ènova) que van trencar el to seriós i van espabilar als qui començaven a notar els efectes soporífers de l’hora. Espontanis, atrevits, se'ls notava solts i a gust i transmitien eixe bon rotllo. Cantautor elèctric?, folk-rock? No sé, però va ser la sorpresa de la nit. En un principi va deixar al públic un tant perplex i descol·locat, però en un ratet Senior va anar enganxant a la gent, amb unes cançons carregades d’ironia i de tendresa, sinceres, de vegades també melancòliques o amargues ... i tot en valencià de l’Ènova. Va estar genial. Almenys a mi em va encantar. Fa uns mesos que el vaig escoltar per primera vegada al Teatre la Clau i el divendres em vaig rendir. Han acabat de gravar el seu primer disc, encara que fins a d’ací uns mesos no estarà disponible. Ens haurem de conformar, de moment, amb les cançons del Myspace. Vos recomane que les escolteu, estan molt bé.
I per fi li va tocar el torn a Toni de l’Hostal, de l’Alcúdia (la de Trespins no, l’âtra). Vinculat al món del folclore, aquest xicot és un manifesser i un "comboianton" de soca-rel, amb una capacitat especial per a fer que la gent riga. L’altra nit ho va aconseguir a base de bé amb cançons com Soy Putero, El rap de la paella, El tio Pep (versió country), Colombaires, etc… I ens va acabar de posar en la butxaca amb el Senyera ja no és Senyera (en la versió de
No vull passar de llarg un altre dels moments àlgids de la nit, no per breu menys memorable: l’actuació de l’alcoià Hugo Mas, que només va interpretar una cançó, i va deixar al públic literalment amb la mel a la boca.
Resaltar el bon rotllet entre els músics, per exemple fent cors tots junts en És el signe dels temps de Senior o cantant conjuntament al final de tot el Blowing in the wind de Dylan en versió valenciana, del de l'Hostal.
Mencionar també el 1er Premi Anual de
I acabe dient que, a pesar de les cadires que es trencaven, de la torpesa per a fer la rifa, de la improvisació … tot va estar molt bé, molt en la línia de
(Només va fallar l’after-concert, el rotllet de després, el comentari de la jugada en acabar tot … no sé … unes copes, un poc de germanor amb els convidats. A vore si per a la propera ens ho montem millor)
2 comentaris:
jo sols vaig poder gaudir dels preliminars: arribada dels músics, els darrers detalls... Sé que va estar un gran èxit, això deien tots els presents amb qui he parlat (i crec que no ho deien sols per fer-me enveja).
És una gran sort tenir a Manuel una associació cultural que organitza actes de tanta qualitat (concerts, presentació de llibres...). Gràcies a aquells que li dediqueu tantes hores i calfaments de cap.
I gràcies Kirikú per un blog tan xulo, encara que mai et faja comentaris...
Càrol
Gràcies pel teu comentari, bonica.
De segur que d'ací a poquet tu també podràs acudir a aquestes coses, i a altres més xules encara que montarem. Perquè als de la MitjaGalta ens queda corda per a rato. Entre d'altres coses gràcies a gent com tu que sempre ens recolza i ens fa costat.
I ara a disfrutar d'eixa perleta tan bonica que tens.
SALUT I LACTÀNCIA!
Publica un comentari a l'entrada