12 de desembre 2013

Educar, Wert i Pisa (un escrit de Carme Miquel)

(Reproduisc un escrit de Carme Miquel)

Aquesta setmana he d'anar a l'escola del meu nét -que és on jo vaig treballar durant 22 anys- a contar contes. Cada curs, pares, mares i mestres del centre, organitzen cara al Nadal, el que anomenen "timba de contes", on alguns familiars dels escolars expliquem diferents contalles. Fent ús de la tradició oral, transmetrem a les nostres criatures bocinets de cultura. Com la procedència geogràfica dels narradors és diversa, la interculturalitat penetra també en la "timba". Però no és l'única experiència en aquest sentit. N'hi ha moltes altres que possibiliten la col·laboració entre cultures i entre generacions i recuperen per als menuts la saviesa dels majors, que també és saviesa. Recorde ara mateix l'escola d'un amic que té un magnífic hortet que treballen xiquets i xiquetes assessorats per un iaio llaurador. Com aquestes podria explicar centenars d'experiències existens.
I no és només el passat que entra a l'escola. En altres ocasions, pares i mares de les criatures els hi expliquen les seues professions respectives. I amb aquesta activitat els escolars aprenen a valorar per igual tot tipus de treball: poden entendre la importància higiència de replegar el fem que fan alguns pares, poden veure l'interior d'un ordinador desmuntat per un familiar informàtic, aapaguen un foc amb un pare bomber o ausculten el cor amb una mare metgessa.
Però ni l'informe PISA ni la llei Wert tenen en compte aquestes coses tan importants. Com és important el treball cooperatiu entre companys, els intercanvis i la col·laboració. Com és important practicar el valor de la solidaritat i el sentit de la pau. Aquestes activitats no són avaluables però són les que defineixen el bon fer d'una escola. Com el defineixen la inoculació en l'alumnat del sentit de la responsabilitat juntament amb el sentit crític, la creativitat, el raonament i la curiositat científica.
No dic jo que els aspectes que avalua l'informe PISA no siguen importants. La competència en Matemàtiques, en Lectura i en Ciències i l'aplicació d'aquests coneixements en la vida, és imprescindible. Però mesurar-ho bé, consistiria en adaptar-se a cada realitat escolar, conéixer el punt de partida i valorar els resultats en funció d'aquests punts de partida.
Val a dir que el Ministeri d'Educació utilitza l'informe PISA de manera enganyosa per justificar la seua llei, la LOMQE. I hem de saber que aquesta llei es basa en el decret de retallades (augment de ratios, disminució de mestres), elimina els Consells Escolars com a òrgans democràtics de decisió, i els directors els nomena l'administració amb la intenció de comptar amb funcionaris sumisos. Però jo sé que continuaré contant contes en l'escola del meu nét, i que els centres educatius continuaran amb plantejaments renovadors, cooperatius i humanistes. Perquè els ensenyants tenen clar que un altra escola és possible.

03 de març 2011

el Manifest personal de Manuel Baixauli

Faig meu aquest manifest de l'escriptor Manuel Baixauli, publicat arran del tancament de la TV3 al País Valencià i que va corrent aquests dies per la xarxa ... passeu-lo!
"Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m'entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l'atenció o perquè m'afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l'he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com ara la salut i l'educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d'una vegada a l'any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al Tercer Món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d'altres amb tristesa, però en totes m'ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l'Holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s'havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se'n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar, escaló a escaló, i de sobte t'adones que ja estàs dalt. Una imatge m'ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m'alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d'actuar. Aquell que veta l'emissió de canals televisius, en l'època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l'oposició, més d'un d'ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per empentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l'ha comès, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països de l'Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs han oposat les eines que facilita internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d'ells la lliçó. Moguem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d'esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d'adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d'una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà"

04 de setembre 2010

V. A. Estellés


Com la rebent gavina que s'esmuny
voldria dir uns mots de confiança
ara que els vents ens són força contraris,
per tot l'espai i l'any: voldria dir,
ara i ací com  el futur és vostre.
El pastareu com si fos humil fang,
i esdevindrà, temps endavant, el vostre.
Vostre futur, allò que més importa.
(V. A. Estellés)

Vaig aprendre de memòria aquest poema quan era joveneta. No ho sabia, però sembla que Estellés el va escriure per a l'Escola Gavina allà per l'any 1982. També va ser un poemari d'Estellés, el Llibre de Meravelles, un dels primers llibres que em vaig comprar pel meu compte, per aquella època. Estellés m'encantava, i encara m'encanta. I és que és un poeta molt gran, que a més s'enten, agrada i emociona.

Hui, 4 de setembre, que és dia de festa major al meu poble, i que totes les colles s'ajunten a sopar, una colla d'amics farem el nostre sopar estellesià, la nostra Festa d'Estellés d'enguany, i ens sumarem així a la proposta de l'escriptor Josep Lozano, que ens sembla una magnífica iniciativa. Recitarem poemes, cantarem i ballarem: recordeu el Bolero de l'Alcúdia del que Al  Tall va fer una versió junt a Maria del Mar Bonet, amb uns versos d'Estellés? Desconec si els va escriure per a eixa música o si els van adaptar després. El cas és que són preciosos, ahí van:

Queia tota la lluna
sobre les sendes
mentre canten i ballen
dotze parelles.
Dotze parelles mare,
dotze parelles
que per la nit tenien
les mans enceses.
T'estime, rosa fina,
clavell de sucre,
ulls d'un aigua profunda,
canten els muscles.
Les meues mans et prenen
igual que un canter,
coloma meua, rosa,
gesmil intacte
.
(V. A. Estellés)

Amb aquest post, em sume a la iniciativa que hui recorre la blogosfera homenajant a aquest gran poeta que tenim els valencians. Perquè encara que tinc el blog abandonat del tot, l'ocasió se ho mereixia.

12 d’abril 2010

Gastronomia a la Trobada : Més a gust en valencià

El proper 25 d'abril, amb motiu de la 25ena Trobada de Centres d'Ensenayament en Valencià de la Ribera, tindrà lloc a Manuel la II Jornada Gastronòmica de Trobada. Tots els restaurants i els bars del poble -i també altres establiments com forns, tendes, etc...-, han fet per a eixe dia una proposta gastronòmica especial i a molt bon preu. Des de l'arròs del sinyoret i la vedella amb salsa xinesa del Cafetí, fins a l'arròs al forn de la tia Tere "la Mellà" del Bar de Baix o la paella amb faves i carxofes del Sardi, passant per les pastes i els dolços del Rebost o pel granissats del Rave ... i molt més! Ho podeu consultar tot a la guia "Més agust, en valencià" que s'ha confeccionat per a l'ocasió, on també apareixen els telèfons per a poder fer les reserves (afanyeu-vos si voleu tindre lloc!).

Aquesta II Jornada Gastronòmica preten donar a conéixer entre els visitants la gastronomia  més típica i els restaurants del poble, però a més, també vol implicar els establiments en la Trobada i impulsar l'ús de la nostra llengua en eixe sector. Ja que per a la jornada s'han posat en valencià tots els cartells, menús i cartes,  i s'espera que una vegada el valencià haja entrat ja a l'establiment, es quede ja per sempre, amb naturalitat.

Una molt bona iniciativa que, de moment, sembla que està entusiasmant el personal.

08 de febrer 2010

Cançó de la Trobada de la Vall d'Albaida (Alfarrasí, 2010)

Ací baix deixe la cançoneta de la Trobada de la Vall d'Albaida, que enguany es fa en Alfarrasí (també diran allí ni dona ni rossí?). L'he trobada a Can Carrasca, el blog de Sergi Gómez, que és l'autor de la lletra.

Em pense que abans també es feien cançons per a les Trobades de la Ribera. Em sona que les escrivia Emili Gascó i les interpretava el Grup Trobada. Recorde especialment una dedicada a la Ribera que m'emocionava cada vegada que l'escoltava: "la meua terra és com una joia, el seu paisatge m'ompli l'ànima ...", digna d'estar recollida a Riberenques.

Escolteu la de la Trobada del 2010 a Alfarrasí, que és molt boniqueta.


Hola Solet! Hola Lluneta!
Què tal, estrelletes del cel?
Benvinguts, a la Vall d’Albaida
hui fem tots la festa al carrer!

Som els xiquets i les xiquetes
de la Vall més blanca que hi ha.
Parlem com parlen les muntanyes,
pobles i rius, fonts i bancals.
I anem creixent volent la terra,
i confiant en el demà.

Hola Solet! Hola Lluneta!
Què tal, estrelletes del cel?
Benvinguts, a la Vall d’Albaida
hui fem tots la festa al carrer!

Per festejar la nostra llengua
fem la Trobada i fuig el fred!
L’any deu Alfarrasí ens abraça,
al mig la Vall fa de coret!
És el poble on la Primavera
la du volant un angelet!

Hola Solet! Hola Lluneta!
Què tal, estrelletes del cel?
Benvinguts, a la Vall d’Albaida
hui fem tots la festa al carrer!

Els Pastorets ja omplin la bóta
i els dansadors ben divertits!
Sonen els tabals i dolçaines,
les nostres bandes van venint.
Que revoltegen les campanes!
Hui fa gran festa Alfarrasí!

Hola, estimada Vall d’Albaida,
gràcies per retrobar-te ací.
Hui des de la Venta a l’Ermita
esclata en festa Alfarrasí,
que sí!

01 de febrer 2010

Palíndroms

La data de hui, que ja està a punt d'acabar-se és capicua, 01022010. El proper dia capicua serà d'ací a un any, el 11022011, el dia que el meu fill major complirà deu anyets. D'ací a deu anys, el dia del Porrat de Manuel també serà capicua, el 02022020.

Palíndroms em pense que es diuen.

(Demà és el dia de la Candelària, del Porrat de Manuel, de la Fireta, així en diminuntiu, una festa molt entranyable per als qui som d'aquest poblet nostre)

19 de gener 2010

La 25ena Trobada de la Ribera, el 25 d'abril a Manuel



Manuel serà el poble amfitrió de la propera Trobada d'Escoles en Valencià de la Ribera -la que fa 25!- i se celebrarà justament el 25 d'abril, que enguany cau en diumenge.

Aquesta gran comarca nostra -una llengua, un riu i una ribera, des de la vall Farta a Cullera- fa una de les Trobades més multitudinàries de tot el país. Per a Manuel serà tot un esdeveniment: ens visitarà molta gent que mai ha vingut al nostre poble -que és menudet i està en un extrem de la comarca-, passaran per ací moltíssimes persones, es faran concerts, exposicions i altres activitats culturals i esportives, eixirem al diari i serem un poc més coneguts.

A mi m'agradaria que la celebració de la Trobada ací al meu poble, servira per a que entre els meus paisans augmentara un poc l'estima i la sensibilitat cap a la nostra llengua. Per a que la valoràrem i la defensàrem un poquet més. Per a que tothom es fera càrrec que, nosaltres els valencians, tenim dret a usar el valencià amb tota la normalitat i en tots els àmbits de la nostra vida. El mateix dret que té qualsevol altre parlant de qualsevol altra llengua. I no perquè siga ni millor ni pijor, simplement perquè és la nostra, i per tant forma part del nostre patrimoni col·lectiu, que ens identifica i ens fa únics en aquest món globalitzat. I perquè que tenim el deure de conservar-la i transmetre-la als nostres fills, i als fills dels nostres fills.

La comissió organitzadora d'aquesta 25ena Trobada de Manuel ja està en marxa i en plena feina. És el moment de l'"arromanguisme"(o siga: arromangar-se i posar-se a treballar). Ara toca això. Un altre dia continuaré escrivint de tot açò.

(L'arromaguisme és un terme inventat per Rosella Antolí, una xicona curranta i optimista de Bonrepós i Mirambell)

20 de novembre 2009

Una nit màgica, un concert irrepetible

El proper dissabte per la nit, a Llíria es farà un concertàs d'eixos als quals no es pot faltar: Miquel Gil, Pepe Botifarra, l'Orquestra Àrab de Barcelona i també la Banda Simfònica de la Unió Musical de Llíria, -en total més de cent trenta músics dalt de l'escenari- homenatjaran els 130.000 moriscos que ara fa 400 anys van ser expulsats del País Valencià. Com diuen els organitzadors, serà un concert únic, una nit màgica, d'aquelles que passen a la memòra col·lectiva.

Com diu Frechina, L'Institut d'Estudis del Camp de Túria ha "tirat el resto" en aquesta aposta valenta, que contrasta amb el silenci de les institucions públiques davant la commemoració d'aquest fet importantíssim, el més negre i vergonyant de la nostra història. I es mereixen una resposta de tots nosaltres a la mateixa alçada.

A mi, almenys, no me ho hauran contar.


Si encara no sabeu què fer, llegiu per a decidir-vos les 10 raons per a anar a Llíria el dissabte, que Josep Vicent Frechina ha publicat a la seua Caseta del Plater.

A més, per a aquells blocaires (o bloguers, o com es diga) que sí que pensàveu acudir, sapieu que a les 19:00 s'ha convocat allí mateix, a Llíria, una Trobada de Blocaires (reunió + soparet) prèvia al Concert. Jo ahí ja no sé si podré anar, ja ho tinc més difícil. I serà una pena, perquè conéixer les cares de la gent que habitualment llegeixes, fa comboi, té la seua gràcia.

Pel que sembla, Canal 9 no té clar si el concert mereix algun tipus de cobertura informativa. Eixa ha sigut la resposta que el director de la RTVV li ha donat a Morera quan va comparéixer a les Corts l'altre dia. Era d'esperar. Vos deixe el vídeo de la pregunta de Morera -la resposta del director, ací-.

08 de novembre 2009

Musiqueries i Musiquetes

Dani Miquel ha tret ja el seu nou disc Musiqueries. El va presentar el divendres passat al seu poble l'Alcúdia (la de Crespins no âtra), i encara que no vaig poder anar, uns pardalets me ho han contat tot. Pel que sembla, va estar rebé -me ho imagine-. El disc ja el tinc i és una xulada. En realitat és un llibre-disc, amb unes il·lustracions i un disseny preciós, que a més de les cançons del repetori de Dani, inclou comentaris, la partitura, i algunes idees de com treballar-les en grup, per exemple en l'escola. Gravat amb públic al Teatre la Clau, inclou també alguna cançoneta popular cantada per les seues col·laboradores (xiquetes i majors).

Jo el conec de ja fa un muntó de temps, primer com a dolçainer quan de jovenet venia al meu poble i ens acompanyava en festes i passacarrers -encara ho fa-. I també de Benimaclet, quan acompanyava els Negrets de l'Alcúdia en aquells famosos Carnestoltes en què rebíem al Moro Maclet, el legendari fundador del Califat Independent. Després amb els Sonadors de la Guaita, i amb Rodamons, i amb Trencaclosques. I és que Dani és ja un músic veterà que no acaba d'aterrar fa quatre dies. Des de fa un temps a més, s'ha fet alquimista musical i Cantacançons, i va per places i carrers, cantant a xiquets i majors les nostres cançons de sempre que com diu ell són com els somriures: antics, personals, alegres i necessaris.

Fa dos anys va actuar a Manuel, ja com a Cantacançons, portat per la MitjaGalta i el Bloc per al 9 d'Octubre. Quin concert més bonic ens va fer al carreronet de l'església! La darrera vegada que el vaig vore va ser a la presentació del Te'n cantarés més de mil, el darrer disc del gran Pep Botifarra -quin concertàs també aquella nit!-. Dani, discret, acompanyava les cançons de Pep amb els efectes musicals del seu Triquilisó (ell, tan encantador com sempre -ja li ho va dir, ja, una xicona del públic: "Vetero, bonico!"-)

Mireu quines coses tan xules diu ell mateix de les seues Musiqueries.

I ja sabeu, preneu Musiqueries una o dos vegades al dia
i ja veureu com s'alegra la vostra vida

El Cantacançons Dani Miquel + 2
al carreronet de l'església de Manuel (octubre de 2007)


Volia escriure també alguna cosa sobre les Musiquetes per a la Bressola, que ja fa molt de temps que vaig darrere de fer-ho, però se m'ha acabat el temps de l'ordinador per a hui. Vorem si podrà ser un altre dia.

24 de juliol 2009

Estiu


"... i robar fruita pels horts
i beure el vi de la sagristia,
i celebrar tots els solsticis com a bons pagans

... i tornaríem a ser eterns,
com eterns semblaven aquells dies ..."



______________________________

La imatge pertany a la sèrie Dreams of flying del fotògraf Jan Von Holleben. Quan fa un temps la vaig descobrir en una campanya publicitària d'Iberdrola, em va fer gràcia el paregut del xiquet de la foto amb el meu roget.

La cançó és Estampes de Sants, que està dins de l'àlbum Cançoner Electromagnètic del gran Quimi Portet, l'astre.

Bon Estiu!